INTRODUCCIÓ
QUÈ VOLEM
De vegades els humans, en situacions límit, poden arribar a fer coses que ni ells mateixos imaginarien. I és que fins que no arriba aquest moment, molts intenten no veure la realitat que els envolta; amb conèixer i assegurar-se la seva és suficient.
Per tant, podríem assegurar que l’esser humà és egoista? O simplement lluita per la seva supervivència? Partint d’aquest principi, si l’home fos com l’hem plantejat, com és que a sobreviscut tants anys en societat? Senzillament, com plantejava Aristòtil , és un ésser sociable i necessita relacionar-se amb els del seu voltant. Aquesta relació, però... no sempre s’ha presentat de manera senzilla.
I es que durant la història totes les civilitzacions han hagut de patir una sèrie de conflictes que s’han mantingut fins a dia d’avui. El més freqüent, l'efecte produït per una figura opressora davant una gran majoria oprimida, ha estat un problema distès i causant d'innumerables revoltes i guerres civils.
El fet que el poble oprimit hagi obert els ulls sempre ha estat símbol de reacció i de revolució, de canvi social i inflexió a la història. Casos com els de la Revolució Francesa (1789) o la proclamació de la Segona República Espanyola (1931) il•lustren com el descontent del poble i el seu alçament front el poder dèspota pot articular el canvi social. Tots dos esdeveniments, amb les seues llums i ombres, significaren un progrés i millora substancial a tots els nivells.
Actualment ens trobem en un context històric no gaire diferent. Després d’estar uns anys a una cúspide fictícia on la societat espanyola s’havia emmarcat en una economia pròspera (quan aconseguir feina, comprar un pis o tenir un cotxe no era una utopia), el sistema s’ha vist envoltat per una situació critica que no s’esperava però que es veia venir: l’enèsima crisi del capitalisme.
Això afectarà directament a la població. Desnonaments i acomiadaments com a ordre del dia, retallades setmanals a sanitat i educació, augment del preu dels productes de primera necessitat, manifestacions contínues, manipulació dels mitjans de comunicació, concentracions pacífiques multitudinàries o vagues generals acabades a cop de bastó seran suficients símptomes com per saber que alguna cosa no va bé i la gent no sembla estar massa conforme.
Aquest moviment social ple d’arestes, cares i creus, tan nou i tan antic al mateix temps, crida l’atenció a dos joves estudiants de segon de batxillerat, nosaltres, amb ganes d’involucrar-nos, treballar i començar a sortir al carrer per reivindicar i lluitar per allò que, a mesura que ens anàvem informant, veiem més necessari lluitar .
L’oportunitat perfecta arriba quan, amb motiu de la celebració del primer aniversari del 15M, comencem a indagar sobre aquest moviment social i tot allò que representa. Les ganes d’aprendre, la pròpia indignació pel desconeixement que tenim i les versions contradictòries que ens donen del moviment ens fan pensar en desenvolupar un treball d’investigació, partint d'una sèrie de consideracions inicials:
- Canvia el comportament de la gent quan es troba en situacions límit?
- Quina imatge presenten els moviments socials davant la massa ciutadana?
- Els moviments socials ajuden a modificar la societat?
- És possible que triomfi un sistema assembleari com a manera de dirigir una societat?
No passa molt de temps fins que, micròfon i càmera en mà, sortim al carrer per buscar opinions, coneixements i histories personal que ens facin entendre un poc més la dimensió del problema. Un problema del qual anem prenent consciència mentre gravem, entrevistem, muntem vídeos, fem fotos, twittejem... Un problema que acabem reflectint al documental “Som la crisi, som el poder, som al carrer” i aquest quadern, i que, a dia de hui, roman tan viu com aquell ja llunyà 15 de maig de 2011.